news May 12, 2026 6 min read

Dissenyar dins d'un sistema d'incentius

#ux#ia#accessibilitat#disseny#ètica#producte

Més enllà de la interfície

Porto més d’una dècada treballant com a product designer a Barcelona, liderant equips de disseny en startups, plataformes i scale‑ups que es venen com a solucions per al dia a dia de la gent. Després de més de deu anys en el disseny de producte, tinc clar que la interfície no és el nucli de la pràctica, sinó només una de les seves capes visibles.

Allò que realment condiciona el disseny és el sistema d’incentius de darrere: creixement, mètriques, rendibilitat i, en el context de 2026, l’eficiència extrema que promet la IA. En aquest mateix sistema viuen també l’accessibilitat, la forma en què tractem les persones amb menys visibilitat i la manera en què es gestionen els equips de disseny, fins i tot quan el treball es torna més remot, més fragmentat i més dependent d’eines automatitzades.

UX, IA i responsabilitat

Durant anys s’ha repetit que UX és, per definició, una disciplina centrada en les persones. En la pràctica, moltes vegades funciona com una capa que ajuda a fer més previsible el comportament humà dins de mètriques ja definides pel negoci.

Aquest desequilibri es fa més evident quan una organització pot automatitzar bona part de decisions que abans eren a les mans d’equips de product, research o disseny. Quan un equip de disseny accepta que un producte pugui ser, en teoria, “60%” més ràpid o més barat gràcies a la IA, la conversa ja no gira en torno a la qualitat, sinó a la responsabilitat.

No es tracta de demonitzar la IA. Es tracta de reconèixer que no és neutra. Si el sistema en el qual s’integra està dissenyat per maximitzar engagement, clics o revenue, la IA amplifica exactament això. I tot el que no encaixa bé en una mètrica clara —context, benestar, matís, accessibility— corre el risc de quedar fora.

Accessibilitat com a símptoma del sistema

L’accessibilitat és un dels exemples més clars de com operen aquests incentius. A sovint s’aborda tard, quan entra en joc el compliment legal, el risc reputacional o la necessitat de mostrar certa sensibilitat pública.

Això genera un patró molt conegut: primer es llança, després es corregeix, i si no hi ha pressió suficient, no es corregeix mai. L’accessibilitat acaba funcionant com a remendo o com a extra, en lloc de tractar‑se com a condició bàsica de qualitat.

En productes amb IA, el problema es torna encara més delicat. Interfícies que canvien segons el comportament, recomanacions opaques o fluxos generats dinàmicament poden complicar molt la experiència de persones que ja solen quedar fora dels escenaris “mainstream”. No és només una qüestió tècnica. És una decisió de prioritat que es pren de forma implícita, moltes vegades sense que es reconegui com a tal.

Des d’usuaris abstractes a grups concrets

Una de les trampes habituals del disseny contemporani és parlar de persones en abstracte. “L’usuari” sol ser una figura còmoda: una entitat genèrica, neta, sense massa contradiccions, perfecta per a una diapositiva o un dashboard.

Prefereixo pensar en grups concrets. Persones amb discapacitat. Persones grans. Persones amb ingressos ajustats. Equips distribuïts. Freelancers atrapats per dinàmiques de plataforma. Gent que no viu el producte com una promesa, sinó com una dependència, una barrera o una negociació constant.

Aquest canvi importa perquè obliga a deixar enrere l’empatia de conveniència. No n’hi ha prou amb research puntual, entrevistes ràpides ni workshops que només serveixen per validar idees ja decidides. Dissenyar millor passa per reconèixer des del principi qui porta el pes de les nostres decisions.

IA, el 60% i la gestió d’equips de disseny

En molts casos, una empresa pot automatitzar el 60% del que abans feia un equip de disseny, investigació o producte amb IA: wireframes, còpia, recopilació d’insigts, recomanacions d’interfície, o fins i tot la generació de fluxos sencers a partir d’un prompt. Això accelera el procés, però converteix decisions que abans eren deliberades, discutides i matitzades en resultat d’un model entrenat segons uns objectius molt concrets.

I en aquest salt, moltes vegades es perd la possibilitat de preguntar “per a qui ho estem fent i qui s’ha quedat fora”.

El 60% automatitzat no és només un nombre rodó, és una metàfora de com la IA pot convertir‑se en una eina d’eficiència sense que es revisi la qualitat de les decisions que hi ha darrere. Quant més s’hi delega, més es necessita que les persones amb experiència —product managers, designers, researchers, leads— expliquin per què s’optimitza una cosa, qui s’ha quedat fora i què es perd pel camí.

Des del meu rol com a lead de disseny, gestionar ICs en aquest entorn implica:

• Assegurar que l’ús de IA no es converteixi en una forma de “baixar el nivell” de disseny, sinó en una eina que s’articuli amb qualitat, context i responsabilitat.
• Recordar constantment que el disseny no és només qüestió de rapidesa, sinó d’impacte.
• Pensar com es mesura el treball de disseny quan una part important del procés es torna invisible perquè està dins d’un model o d’un prompt.
• Deixar espai per al debat sobre prioritats, accessibilitat i grups reals, fins i tot quan el sistema d’incentius només mesura mètriques de negoci.

Dissenyar amb límits, però amb claredat

No cal convertir‑ho en un manifest grandiloqüent. Tampoc cal fingir que un dissenyador, un lead o un equip poden canviar el sistema. Però sí és possible treballar amb més intenció, fins i tot des de dins d’ell.

Això implica algunes decisions bastant concretes:

• Prioritzar la transparència quan l’automatització fa el producte més opac.
• Tractar l’accessibilitat com a criteri de qualitat, no com a checklist secundari.
• Pensem menys en audiències abstractes i més en grups reals afectats pel producte.
• Cuestionar quan aquest resultat “al 60%” compensa realment la pèrdua de context i control.
• Assumir que el disseny no és només una qüestió d’estètica, sinó de poder, de prioritats i d’impacte.